“Ah!, si cada home estimes amb tot cor la seua terra, les seues tradicions, la seua llengua, cadascú al seu lloc, com en una orquestra. Quin acord s’obtindria…”- Pau Casals

La meua llengua no és ni millor ni pitjor que les altres, és simplement la meua. Quina sensació més desagradable vaig tenir l’altre dia, en una conversa amb un grup de companys de faena aparentment tranquil·la, en un principi, però que, en un segon, la tranquil·litat es va esvair i els crits sense arguments van dominar la discussió. El motiu? Les polítiques lingüístiques del Consell en l’educació pública. Els seus arguments: els xiquets i xiquetes no aprenen el castellà a l’escola. De què serveix el valencià fora del nostre país. O el més surrealista de tots: si ensenyen a dir turmell a la meua filla, quan vaja a la universitat no sabrà què és un “tobillo”.

Quant els expliques que, per llei, en totes les escoles del país hi ha un mínim del 25% de valencià, castellà i anglès obligatòriament, aleshores, a falta d’arguments per a debatre, comencen amb els crits i les males maneres: “Nos estan adoctrinando como en Catalunya, nos imponen el valenciano” i fins i tot el “prohibido prohibir”, que encara a hores d’ara no sé el que vol dir.

Abans que començaren els crits, vaig intentar dir-los que la meua és una llengua que es parla des de fa segles; per la qual cosa no es pot imposar una cosa que és pròpia, una cosa que és nostra. O és que s’imposen les ciències, les matemàtiques o la musica en l’educació?

Contestant a la pregunta de l’enunciat, per a què serveix el valencià? Doncs per a moltes coses, perquè una llengua és una manera d’estructurar el pensament, de cohesionar una societat, és una eina de comunicació. La llengua és una eina bàsica per al coneixement i transmissió de la cultura, els costums i les tradicions d’un poble, el nostre poble.

En aquesta legislatura, el Consell ha aprovat la llei del plurilingüisme, la qual permetrà que els nostres xiquets i xiquetes isquen de l’escola dominant el valencià, el castellà i l’anglès, fet que les generacions més majors no hem tingut la sort que ens passara, que poguérem aprendre la nostra llengua a les escoles, llevat en alguns casos d’una sola assignatura, llengua valenciana.

L’augment dels atacs dels nacionalistes espanyols envers el valencià i la nostra cultura ve propiciat, entre altres coses, per les diferents polítiques de partits com el Partit Popular i Ciutadans al País Valencià. Polítiques que, en el cas dels populars, estan fetes per aconseguir rèdit polític acusant el Consell de catalanistes i sembrant una llavor dient que seguim el camí de les tesis independentistes. En el cas dels segons, simplement els costa acceptar que les llengües de les diferents nacionalitats històriques de l’Estat puguen fer-li ombra a la seua. I és que aquells que odien les llengües que no són les seues el que volen matar és el pensament. Perdre una llengua, qualsevol, és perdre la història de tot un poble. Una autèntica bestiesa, un sacrilegi! Aquestes persones representants del nacionalisme i colonialisme espanyol més ultra, que consideren que no hi ha més llengües que la seua ni més països que el seu. Però, alerta, també hi ha molts valencianoparlants que al llarg dels anys els han adoctrinat dient-los que la seua llengua és de segona, que a la fi s’ho han cregut i actualment fins i tot abanderen els seus atacs.

La nostra llengua ha sigut maltractada sistemàticament al llarg dels anys, però també ha sigut una llengua tan forta, que, per més que ho han intentat, no han pogut acabar amb ella. Des del decret de nova planta al Segle XVIII, imposat pel rei Borbó Felip V, i al llarg de la meitat del segle XX amb els règims de Primo de Rivera i Franco, van fer el possible perquè milions de valencianes i valencians perdérem la nostra llengua, eliminar-la de la societat i convertir-la en una llengua residual que solament es parlara a casa de cadascú.
I si no ens alcem i lluitem, a poc a poc i sense adonar-nos-en, estarem signant la sentència de mort d’una llengua usada en un territori per més de deu milions de persones. Una llengua que ha de lluitar per sobreviure amb una altra majoritària al nostre entorn, com és el castellà.

Apoderem la societat i fem-la crítica, Decidim valencià.

David Casanova