15.06.2018 - 12:14
En acomplir-se els 80 anys de l’entrada de les tropes franquistes a la nostra ciutat, i davant de la polèmica que han generat aquells que volen fer creure que la Creu dels Caiguts és un símbol catòlic i no feixista, el nostre col·laborador Manuel Carceller ha preparat aquest article.
El 4 d’abril de 1940 l’Ajuntament de Castelló va demanar al Ministeri de la Governació instruccions per a alçar el monument als Caiguts («Cruz de los Caidos») al parc de Ribalta. Cap parròquia cristiana, cap grup de catòlics, cap bisbe va promoure la construcció d’aquesta creu. Per tant cap impuls catòlic n’està en l’origen. L’obra va ser aprovada per l’Ajuntament de Castelló, que va sufragar la despesa de 99.801,37 ptes. Bon exemple del caràcter no religiós del monument és que les misses de funeral pels caiguts, «el día de los Caídos de la juventud», no es van celebrar mai ací sinó que es van fer a l’església de Sant Agustí o de la Trinitat. Durant el primer franquisme, etapa clarament feixista, la Creu dels Caiguts va ser seu de diferents actes d’homenatge a les víctimes d’un dels bàndols i d’exaltació de la dictadura. Abans de la construcció de la creu, des del 1939, ja es va realitzar ací aniversaris de la fundació de la Falange Española y de las JONS, i actes polítics d’ingrés de membres de la Secció Femenina del partit. El 29 d’octubre de 1944, amb motiu del IX aniversari de la fundació de la Falange, va ser inaugurat el monument, i s’hi va celebrar una missa, la primera. I a l’any següent, en 1945, en el dia de San Ferran es va fer allí la segona i darrera missa de la història, preàmbul de l’acte d’entrega de banderins a quatre centúries de joves falangistes. A partir d’aquell moment la Creu era l’escenari de commemoracions nostàlgiques de l’execució de Primo de Rivera, però les misses es feien a les esglésies de Sant Agustí i de la Trinitat.
En 1979, el primer ajuntament democràtic, amb els vots afirmatius del PSOE, PCPV i EIC, és a dir de tots els partits que se situaven en la nova etapa democràtica, l’abstenció d’UCD, reciclatge dels franquistes possibilistes, i el vot contrari de l’únic regidor d’AP, el nostàlgic José María Escuin, es va fer canviar la inscripció de la Creu dels Caiguts, que va ser dedicada «a totes les víctimes de la violència». Cap bisbe, cap sector del clero no va fer cap comentari públic sobre el caràcter catòlic del monument, perquè no en tenia.
Durant els anys de transició política, la Creu dels Caiguts va ser escenari de concentracions de grups de feixistes, de commemoracions del 20-N, dia de la mort del dictador Franco, com en 1978. A l’octubre de 1979, ja amb la llegenda del monument canviada, el grupet ultra Fuerza Joven hi va fer una ofrena, i el 14 de juny de 1980 l’ofrena del mateix grupet pretenia commemorar l’entrada de les tropes franquistes a Castelló. Fins al 18 de juliol de 1982 es van realitzar ací actes semblants, convocats per nostàlgics del feixisme. Res de religiós, ni de catòlic van tindre mai aquestes autèntiques convocatòries de la revenja, de l’odi a l’altra Espanya, la dels vençuts en la guerra civil.
Per això quan ara existeix un projecte de replantejament del futur de la Creu dels Caiguts, és fonamental considerar què hi havia ací abans de la guerra civil. Quin era el disseny originari d’aquesta zona del parc Ribalta? En la meua opinió la restitució de la memòria històrica s’ha de fer recuperant la realitat d’una zona urbana de Castelló.
L’erecció de la Creu dels Caiguts, fruit de la violació del parc Ribalta pel feixisme, pot ser comparada amb una altra erecció, que va acabar en avortament. En 1969, amb motiu dels «XXV años de paz», és a dir dels vint-i-cinc anys de la dictadura, al governador civil se li va ocórrer la idea d’instal·lar un monument al Caudillo a la plaça Maria Agustina. L’estructura del monument es va fer. L’estàtua de l’actual font representa la pau, la pau del cementeri després de l’holocaust de la democràcia. L’estàtua de Franco també es va fer. Francisco Franco Bahamonde, un nan d’estatura però un gegant de l’odi i de la venjança, un homenet de mitja veueta, d’un egocentrisme fanàtic, tenia a la fi el seu monument a Castelló. El problema és que la vara de comandament que li havien fet, situada a l’entrecuix, tenia tot l’aspecte d’un gran penis en erecció. Tenia gràcia que a un home de qui es deia que tenia un testicle atrofiat se’l representara amb un membre viril de fantasia. Després de fer l’estàtua es va amagar en un magatzem, i així es va privar el poble castellonenc del plaer de riure’s del dictador, i de la manifestació cívica que hauria representat llevar l’estàtua en democràcia. Ja se sap que a les dictadures no els agrada l’humor polític.
La Creu dels Caiguts i el monument a la Pau de la plaça Maria Agustina són símbols, ben cert. Però símbols de l’Espanya feixista, i no de la religió. La creu i l’estàtua de Franco són dos ereccions a la memòria de l’Espanya que nega la llibertat dels pobles que la conformen, de l’Espanya que nega els drets civils.
Per això des d’un esperit democràtic, no és acceptable que ara, en 2018, es diga es tracta de símbols catòlics. L’única creu que hi ha a la Plana que és un símbol catòlic és la Creu del Bartolo. I per això en 1984, que se’n va plantejar la reconstrucció, tots els artistes de Castelló, creients i agnòstics, van col·laborar generosament cedint obres per a recaptar fons per a la reconstrucció. I per això des dels anys 80 se celebren actes religiosos al peu de la Creu del Bartolo. El destí de la Creu dels Caiguts, símbol del feixisme, tal com ho seria una immensa creu gammada, està en mans de l’Ajuntament de Castelló, autoritat civil que la va fer construir i que pot opinar sobre el seu final.
