06.12.2021 - 23:42
Vint-i-cinc anys després el Castelló, l’entranyable Club Deportivo Castellón, va tornar a la lliga de futbol de Primera. L’1 de juny de 1972 es va produir l’ascens, en l’any de les noces d’or del club. Sempre se n’ha destacat contribució de l’entrenador Lucien Müller, que havia arribat a Castàlia en l’onzena jornada de la lliga dos anys abans, al novembre del 1970, en substitució de Vicent Dauder. Aquell Castelló de Primera del 1972-73 era l’equip de Corral, Babiloni, Cela, Clares, Ferrer, Leandro, Tonín, Planelles, Del Bosque, Tonín, Causanilles i Ortuño. Aquella temporada en Primera va ser la millor de la història del club de la Plana, i representa la pedra angular que encara en fonamenta el prestigi històric.
Els inicis d’aquella lliga singular no van ser un camí planer, però a partir de gener del 1973 el Castelló va aconseguir 8 victòries, va marcar 30 gols i només va perdre 5 partits. També hi va haver golejades. El 4 de març el resultat va ser de 5 a 1 enfront del Celta, i una setmana després es va guanyar per 3 a 1 el Burgos, amb dos gols de Joan Baptista Planelles i un de Manuel Clares. No era la primera vegada que els gols del jugador borrianenc eren determinants. El Castelló va acabar cinqué en la lliga, el segon millor lloc de la història (va ser quart en la temporada 1942-43). L’equip dels orelluts va marcar 44 gols en aquella temporada, mentre que l’Atlético de Madrid, el campió, només en va marcar cinc més, 49 en total.
El 8 d’abril del 1973 es va produir una victòria memorable per 4 a 0 sobre el Barça, aleshores líder de Primera, en la temporada anterior al fitxatge de Cruyff. En aquell partit van marcar un gol Clares i Tonín –els dos davanters– i Planelles en va fer dos. Els dos gols i les passades del futbolista borrianenc en aquell partit representen una antologia de les qualitats del seu joc. Al minut 48, Clares va servir de còrner, Fèlix la va tocar i Planelles, amb la cama esquerra, va xutar de volea. El tercer gol albinegre va mostrar una altra de les virtuts de Joan Baptista, la funció de mitja punta. Planelles va iniciar una incursió, va arribar al centre del camp, va llançar lluny el baló i Tonín va rematar. El quart gol del Castelló, i segon de Planelles contra el Barça, va arribar després d’un còrner servit des de l’esquerra. El jugador albinegre envoltat de blaugranes es va autopassar la pilota de peu esquerre a peu dret, i va rematar a porta.
Aquells instants de fulgor de Planelles, com a migcampista o com a davanter, són un exemple d’aquell mític Castelló, un equip que feia un joc ordenat de vocació atacant. El Castelló no lluitava amb l’antifutbol dels colps de cames i peus, simplement es desplegava en el camp com un acordió. L’equip albinegre solia jugar en punta amb davanter centre i extrem dret, és a dir amb Clares i Tonín o Ortuño, o bé amb la incorporació de Fèlix com a extrem esquerre. Però aquest jugador també podia actuar com un interior esquerre. Això volia dir que en l’evolució del joc es podia fer una transició d’un esquema de 4-4-2 a un altre de 4-3-3, segons si es preparava la jugada al mig del camp o s’atacava fulguralment.
Un dels gols de Planelles en aquella lliga que no va pujar al marcador, i que hauria representat l’empat contra el Burgos al Plantío, és un bon exemple de la tècnica descrita. Fèlix corre cap a l’esquerra, centra un baló a mitja alçada, que remata Planelles de volea perfecta amb el peu esquerre. L’àrbitre Bueno Perales, que estava molt a prop de la porteria i en diagonal a la jugada, va decidir que Ferran Ortuño, que no va participar en el gol i estava en línia amb la defensa, es trobava en fora de joc. Però l’àrbitre no podia saber ben bé, des de la seua posició, si la ubicació del de Manresa era correcta o no. Planelles va protestar molt a l’àrbitre aquella decisió. Era evident que Ortuño ni va participar, ni va fer nosa a la defensa, però l’anul·lació d’aquell gol bellíssim, de pura tècnica i de joc net, podria ser presentada com un exemple de l’estúpida aplicació de la norma del fora de joc.
El 2 de juny del 1973, un any i un dia després de la jornada de l’ascens del Castelló a Primera, l’equip orellut va eliminar el València CF de la Copa al camp de Mestalla. Els quarts de final contra el Betis van acabar amb un 4 a 2 a favor del Castelló. I van arribar aleshores les semifinals, els partits contra l’Sporting de Gijon de Quini, Valdés i Churruca. Aquells dos enfrontaments, el del 16 de juny a Castàlia i el del 23 de juny al Molinón, formen part dels moments de fulgor de la història albinegra. Jugant a casa, Planelles, pletòric de confiança, va marcar els dos gols de la victòria. I al Molinón, Tonín va llançar una falta que el porter Castro va rebutjar malament, i Planelles va xutar amb el peu esquerre. L’eufòria es va desbordar. Llàstima que els errors defensius i la superioritat atacant de l’Atlètic de Bilbao no feren possible aconseguir una victòria albinegra en la final.
Després d’un periple amb més foscors que no llums fora de Castàlia, Joan Baptista Planelles va decidir tornar a la terra. Al Madrid i al València no es va sentir prou valorat, i jugant al Saragossa, el migcampista Toni Grande, del Granada, li va caure al damunt i li va trencar el genoll. La negligència de la intervenció mèdica va estar a punt d’acabar amb la seua carrera, i encara més amb la possibilitat de caminar normalment. Sort que el doctor de Calbot, de Barcelona, el va tornar a operar amb diligència. Un temps després, el mateix Planelles va demanar entrenar-se amb els jugadors del Castelló per a recobrar les seues forces. Al desembre del 1978, en un partit amistós davant el València CF, el Planelles albinegre va tornar a xafar la gespa del Castàlia. Tota la l‘afició de Castelló, que jugava aleshores en la Divisió de Plata, es va alçar per a aplaudir fervorosament el jugador. Planelles podia dir que estava a casa seua. El 3 de gener del 1979 el de Borriana va signar un nou contracte com a jugador albinegre, quan era president Antonio Sales. Aquella temporada, el jugador va jugar a mitges, la meitat dels partits. El 4 de març del 1979, contra el Deportivo de la Corunya, Planelles va tornar a marcar un gol a Castàlia, el gol de la confirmació de la victòria per 2 a 0.
La recuperació d’un futbolista com Planelles va ser lenta però progressiva. En la temporada 1980-81, en l‘època de l’entrenador Benito Joanet, el conjunt albinegre va aconseguir tornar a Primera. Joan Baptista Planelles, exercint de capità, amb el braçalet de la senyera, la de les quatre barres roges sobre fons d’or, va jugar en un centre del camp memorable de tres jugadors nascuts a la Plana Baixa, amb Robert Fernández i Salvador Ribés, en un Castelló defensat per un porter extraordinari, el serbi Dragomir Racic. El 17 de maig del 1980, amb gols de Planelles i de Robert, el Castelló va derrotar el Rayo Vallecano, i es va proclamar campió de Segona Divisió. Quan no tothom ho esperava, havia tornat un moment de glòria a l’escenari de tants patiments. I Planelles, l’antiheroi, el realista, el tècnic, totalment recuperat com a jugador i com a home, es trobava una vegada més envoltat per les passions albinegres.
