Quan va començar a Castàlia el partit del Castelló contra el Barça B, darrer de l’actual temporada, eren moltes més les probabilitats que els albinegres descendiren a Tercera que no que es mantingueren la propera temporada en el grup Tercer de la Segona B. I és que els homes d’Óscar Cano ni tan sols depenien d’ells mateixos per a mantenir-s’hi: havien de guanyar-li al seu rival, per suposat, però això no n’era prou, estaven subjectes a una combinació de resultats dels seus competidors.

Quan al minut 83, després de jugar-se la majoria del partit amb sort alterna i sense gols, Jairo Cárcaba, que havia eixit pocs minuts abans, aconseguia el primer gol del partit per al Castelló, els aficionats que quasi omplien Castàlia van veure aparèixer un llum d’esperança a les pupil.les; però aquest llum quasi es va apagar, només dos minuts després, quan el filial blaugrana aconseguia el gol de l’empat. Va ser ja en temps de descompte, al minut 93, com qui diu a l’últim sospir, quan César Díaz va aconseguir el segon gol local i va fer embogir el camp i tots els castellonencs que des de fora de l’estadi contenien l’alé. I, damunt, el Conquense empatava a Alcoi. Amb aquesta combinació, l’equip estava salvat: el Castelló continuaria sent, si més no un any més, equip de Segona B. I l’afició va celebrar la permànecia, com sol passar en aquests casos, com si d’un ascens es tractara. Adéu, pou de la Tercera!

Aquesta carambola final, però, a penes si pot amagar una temporada molt dolenta del club, que ha aconseguit finalment només 44 punts de 114 possibles, poc més d’una tercera part, amb només 8 partits guanyats, 10 perduts i…. 20 empatats! Moltes coses caldrà millorar, en el club i en l’equip, per a que els aficionats orelluts no hagen de tornar a passar la temporada vinent els patiments que han hagut de suportar durant aquesta primera de tornada del famós pou, després d’anys d’intentar-ho en va.