En 1970 i 1971, durant la presidència de la confraria exercida per l’empresari Juan José Reverter Godes, es van aconseguir importants canvis. Es va suprimir la desangelada processó de la Patrona pel centre del nucli urbà de Castelló, el tercer diumenge de maig. També es va també difondre la festa del Lledó fora de l’àmbit eclesiàstic, i a eixa tendència responia l’edició extraordinària de la revista parlada Gente, celebrada el 30 d’abril de 1970, a l’avinguda Germans Bou, on el mateix Reverter va ser entrevistat. La imatge de la Mare de Déu del Lledó dels veïns del grup de vivendes que porta el seu nom presidia l’escenografia d’aquell acte.

La primera edició de la cavalcada costumista, que obria la processó de la festa major, es va realitzar el 2 de maig de 1971. Abans la processó era una manifestació purament eclesiàstica, sense elements de cultura popular. El 1971 van formar el seguici Illescas i Xamberga -el dolçainer i el tabaleter del Grau de Castelló-, la dansa dels arets, la rondalla i el grup de danses del Cercle Juvenil Sant Pere del Grau, un carro triomfal de la Cambra Agrícola, joves vestits de castelloners i castelloneres, el cor mixt Mundo Joven, la rondalla i el grup de danses de la Secció Femenina de Castelló i un carro d’enramada, patrocinat per la cooperativa San Isidro. La cavalcada, coordinada per Francesc Vicent, Quiquet, va comptar amb l’única col·laboració de tres membres de la junta de la confraria, Eduardo Aixa i els senyors Dolz i Ballester, i de ningú més.

També el 1970 la confraria va realitzar una reedició d’alguns milers d’exemplars del cartell de Rafael Guallart Carpi per a les importants festes del VI centenari de la troballa de la imatge, celebrades en 1966. L’import de les vendes va ser destinat als malalts del sanatori antituberculós La Magdalena i a unes altres obres benèfiques. Tot allò era degut, segons explica Francesc Vicent, a una «indeclinable visió de la realitat» del president Reverter, era pur realisme i sentit comú.

Des de 1966 s’havia recuperat oficialment la foma correcta Lledó per al nom de la Patrona de la Ciutat, d’acord amb la història i la lingüística. En canvi es mantenia el contrasentit de la coenta lletra castellana de la Salve popular. Allò era una mostra de «quincalla dialèctica», en expressió de Quiquet, una incoherència en el reencontre amb la identitat valenciana pròpia i les normes vaticanes a favor de l’ús de les llengües vernacles en la litúrgia.

El poeta Miquel Peris i Segarra va proposar el 1970 una inspirada versió en valencià del text de la Salve Popular. La reacció, una altra vegada incoherent, de la jerarquia de l’Església, va ser oposar-se amb excuses a la difusió de la versió en valencià de la Salve. Arribarà un dia que s’adoptarà per sempre la lletra en valencià de la Salve a la Mare de Déu del Lledó? Miquel Peris va crear la lletra en valencià de la Salve per a culminar la Serenata a la Mare de Deu, que ell mateix va contribuir a crear. No hi ha dubte que la salve en valencià ha de culminar la Serenata, si volem ser coherents amb l’esperit de la celebració.

The post “Dies de canvi històric al Lledó (1970-1971)”- Manuel Carceller appeared first on VilaWeb.